Gaudiamus

"Este cuento llegó a mi de la mano de Paula,  una mama de mi barrio a la que conocía solo de vista pero que en cuanto se me acercó me dio muy buen rollo. 

Debía leer un cuento en la clase de P3 de su hija y no tenia las ilustraciones, así que me ofreció la posibilidad de poderlos hacer. 

Resulta que esta propuesta llega en un momento difícil para el barrio y es que Gaudiamus es un dragon especial... este es una replica de la "salamandra" del Parque Guell hecho por el arquitecto catalán Antoni Gaudí. Este año después de una larga lucha y miles de firmas de los vecinos en contra del cierre, el Ayuntament de Barcelona decide cerrar la parte monumental del Parque a los turistas y a gran parte de los barceloneses cobrando así la entrada. 

Bien, con este cuento e ilustraciones quiero dar un homenaje a toda aquella gente que ha estado allí, convencido de sus ideales y que aun hoy sabiendo que se cierra, con fecha de octubre, sigue en la lucha.

Gracias"

Fa molts i molts anys enrere quan eren les festes la gent, grans i nens, sortien a ballar i saltar amb els diables enmig del foc i el fum. Donant peu al que avui en dia coneixem com a Correfoc.

 Aquesta tradició amb el temps va anar perdent-se, a cada festa sortia menys gent a ballar i saltar amb els diables. Un dia es van trobar que els diables estaven sols, que ningú havia sortit al carrer.

L´ endemà tots els diables van decidir reunir-se per veure com podien solucionar aquest problema: s´estava perdent el que ja es considerava com una tradició.

 En aquella reunió van sortir mils d´idees, afegir música, fer vestits nous, crear petards de colors,... però cap convencia a tothom. Així que van prendre la solució més dràstica de totes: si la gent no volia tradició la tradició havia de desaparèixer.

 Tots els diables van anar a buscar les seves casaques i les seves maces i baixar fins a la platja per llençar tot el que els recordés la seva estimada tradició al mar.

 Quan ja estaven tots a la platja, ben a prop de l´aigua, preparats per llençar-ho tot van sentir una tremolor al terra, un munt d´onades gegantines i d´entre una d´aquestes onades va aparèixes un drac marí de mil colors.

 El drac va començar a renyar-los: "Què és això d´embrutar la Mar? Què us hem fet els que hi vivim en ella?"

 Tots els diables van acotar el cap, el drac tenia raó. Un d´ells li va contestar: "Tens tota la raó. Ens sap molt de greu. Però som diables i la gent a fet que la nostra tradició vinculada al foc s´hagi acabat i hem pensat que la millor manera d´oblidar-nos d´ella era desfer-nos de tot el que ens la pogués recordar... i com es una tradició vinculada al foc hem pensat que la millor manera per acabar amb ella era llençant- ho tot a la Mar. No t´amoïnis... ja buscarem una altre solució..."

 Els diables van començar a fer mitja volta, tots amb el cap cot, pensant que podien fer ara. Quan van sentir: " Em dic Gaudiamus i pot ser us puc ajudar". Tots els diables van corre al voltant del seu nou amic per començar a buscar una solució, per mirar de salvar una tradició. " Sóc una bèstia marina, però tot això del foc sempre m´ha agradat molt, pot ser si jo fos diable com vosaltres... no sé... que la gent no només veies diables per tot arreu, que vegi coses diferents..."

 Els diables van començar a parlar entre ells... i van creure que per provar-ho no hi perdien res, era la seva última oportunitat.

 Els diables van començar a preparar el que seria el millor espectacle que havien fet mai, van començar a fer vestits nous i van començar a provar de fer pólvora de mil colors, ho havien de tenir tot llest pel l´11 de Juliol.

 Uns dies abans van voler fer un assaig general, que a tothom li quedes bé el seu vestit nou, que la pólvora fes els colord més bonics i espectaculars, i , també per que el Gaudiamus aprengués a cremar. I aquí, amb el Gaudiamus va aparèixer el problema, al ser una bèstia marina el foc no aguantava encès ni dos minuts!! Allò seria un desastre!!! Si el Gaudiamus no podia cremar, els canvis no servien de res!!!

 Tothom es va posar molt trist, fins i tot el Gaudiamus amb lo gran que era es va entristir.

 Va ser llavors quan els més menuts de tot, que encara no cremaven es van treure el xumet i li van donar al Gaudiamus tot dient- li: "per tu, per que no estiguis trist, nosaltres ja som grans i no el necessitem".

Va ser en aquell moment en els que els petards que tenia Gaudiamus i que se  li habien apagat van començar a entendres i a brillar més que qualsevol altra petard ho havia fet mai abans!!!

Els més vell i savi dels diables va felicitar als nens, i va explicar a la resta que el darrer xumet d´un nen, aquell que deixa per fer el pas a ser gran té acumulada tota l´ energia d´infant del nen, i que de ben segur que era aquesta energia la que permetia al Gaudiamus cremar tot i ser una bèstia marina.

 Es per això que cada any el Gaudiamus surt a que tots els nens li regalin el seu xumet, per poder tenir prou energia per fer tots els Correfocs.

Conte popular